Forma part de l’acceptació general que per tal que l’RSE funcioni dins d’una empresa, cal que aquesta disposi de persones que assumeixin uns valors i uns comportaments ètics. Com que les organitzacions no poden ser veritablement ètiques si no en són les persones que la integren, la lògica del desenvolupament de la responsabilitat social es basa no únicament en uns criteris organitzatius, unes normes, o una metodologia sinó que també requereix abordar la complicitat i el compromís de les persones.
Alhora, si pensem en termes de generalització o expansió social d’aquest enfocament de gestió, cal que la societat disposi de persones que reconeguin i premiïn les empreses que han assumit uns compromisos socials. En conseqüència, sigui com a conductors interns o sigui com a inductors externs, la responsabilitat social necessita persones compromeses.
De fet, ja ho deien els clàssics i tots els que parteixen de models ètics: la responsabilitat, com l’ètica, rau en les persones, no en les organitzacions. La idea que les persones jurídiques no tenen ètica sembla assenyada, però quan parlem d’RSE entrem en un nou paradigma que potser no és fàcil de comprendre: les organitzacions tenen uns valors, tenen un comportament, tenen unes actituds i tenen, per tant, unes responsabilitats. Per això també parlem d’empresa ciutadana, una manera de dir que una organització té carta de ciutadania, és un actor dins la societat a la manera que ho seria una persona física. Actua i ho fa amb unes actituds determinades, més enllà dels valors que en el seu cas poguessin tenir les persones que la conformen.
Fa uns lustres es va generalitzar un model de planificació estratègica que assumia que les organitzacions havien de definir no solament uns objectius sinó que havien de dibuixar una missió, una visió i uns valors corporatius. Era el primer pas en el naixement d’un nou paradigma organitzacional en el qual una organització ja no és la mitjana dels valors de les persones que la conformen sinó que té uns valors respecte els quals els seus integrants s’han d’alinear. Així, l’empresa que gestiona l’RSE incorpora uns compromisos respecte la societat, sensibles amb les inquietuds dels grups d’interès. I ha de procurar que els seus grups d’interès interns -com les persones!- s’hi avinguin. I aquest procés és l’invers de pressuposar que les persones tenen una ètica que procuren traslladar a l’organització. Alhora, l’empresa que vol posar en valor la seva RSE necessita que els grups d’interès externs –com la clientela!- reconeguin el seu esforç. I per això, de vegades cal convèncer de les bondats del compromís davant un ciutadà que pot preferir el preu a expenses de les conseqüències socials d’una cadena de proveïment infausta.
Fer que l’RSE funcioni és una condició bàsica per a assegurar avui dia, en una societat i uns mercats complexos, el món pugui avançar vers la sostenibilitat en totes les seves variants, ambiental, econòmica, social, laboral... No s’assolirà cap sostenibilitat per art de màgia ni per compromisos vagues no gestionats ni per estàndards sectorials que sols atenguin millores parcials. Ni per més que es verdegi sense transparència en la gestió. Però l’RSE sols obtindrà l’energia per funcionar si les persones hi són. Altrament no rendirà, no estarà integrada dins l’organització ni dins del mercat.
Té sentit parlar d'RSI?
Vaig començar a parlar de Responsabilitat Social dels Individus (RSI) des dels inicis de la meva dedicació a l’RSE, al 2004. De fet, vaig cercar suport per a un projecte d’RSI, cosa que em va resultar impossible perquè –segons un alt directiu d’una companyia- era un plantejament massa agosarat o avançat per al moment. Quan encara no se sabia molt bé què era l’RSE, com podíem parlar d’RSI? Tenia part de raó, tot i que també cal dir que per no haver-hi reflexionat prou algunes empreses han desenvolupat uns models d’RSE al marge de les persones, purament tècnics.
Però em sembla que ara sí que ja és el moment d’abordar la qüestió. I no des del model clàssic d’ètica. Quan parlem d’RSI no ens referim a purament a l’ètica (per què ens hauríem d’inventar un nou concepte per a designar el mateix?). Ni tampoc ens referim a altres bones pràctiques com pugui ser el civisme o el bon veïnatge. Parlar d’RSI sols té sentit com a correlat necessari de l’RSE. I per tant, l’enfocament de l’RSI fa referència al rol que els individus han d’assumir com a vector necessari perquè l’RSE es desenvolupi.
Hem d’abordar la responsabilitat social del individus, en el sentit que els ciutadans, ja sigui com a consumidors, assalariats, inversors... som un grup d’interès a qui l’acció de les empreses i organitzacions ens afecta i que alhora podem afectar l’interès d’aquestes. És per això, que l’RSI no posa el focus en l’ètica en un sentit ampli sinó en com interactuem amb les empreses i organitzacions amb què ens relacionem. En aquest sentit, preferim no referir-nos a les persones sinó als individus precisament perquè no ens ho fem únicament com a part de l’organització o des de la proximitat o vinculació afectiva, sinó que ens hi referim com a singularitats que assumeixen rols diversos (clients, usuaris, assalariats, dirigents, inversors, associats, voluntaris...) i en relació amb organitzacions diverses.
No seria RSI la urbanitat, el bon veïnatge o l’educació del meu fill... Sí que seria RSI la tria de proveïdors, de productes, el procés de diàleg amb una empresa per ajudar-la a millorar la seva RSE, o el procés d’alineació respecte el codi ètic corporatiu, entenent-lo com un procés dialògic. Desenvolupar l’RSI requereix sensibilitat, identificar els impactes dels nostres actes, coneixement de les pautes de conducta correctes... Si realment som conseqüents, no tindria sentit que el nostre comportament dins el marc d’una organització o d’una altra, o en la nostra vida privada, o en una entitat no lucrativa, fos absolutament divers.
Així, de la mateixa manera que no hem de confondre RSE, sostenibilitat o filantropia, tampoc hauríem de confondre RSI, ètica o civisme. Però ens cal encara argumentar si és necessari afegir una nova sigla al panorama de l’RSE. I considerem que sí per tal de referir-nos globalment a tot allò -i només allò- que queda englobat dins l’esfera de la relació de l’individu amb les organitzacions pel que fa a la gestió de la responsabilitat d’aquestes. No em serveix parlar aïlladament de compra responsable sense gestionar-ho conjuntament amb la manera com em relaciono amb les organitzacions de les quals formo part. L’empresa el pot tractar de manera diferent, com a treballador, client o inversor, però l’individu disposa de tot una pila de ressorts que ha de conèixer i activar per a ser un agent de canvi, un vector de desenvolupament de l’RSE.
Article en el bloc
Articles
La FCVS organitza un cicle de jornades en Responsabilitat Social de les Organitzacions no lucratives (RSO).
